Cova dels Lladres o Cova del Tos Pelat. Sagunt. Calderona. València.

Normalment una eixida com aquesta no havera sigut merecedora d'una entrada en el blog, però "l'aventura" ben val la pena....

Hui la idea era fer una eixida en MTB per la Calderona com molts dissabtes o diumenges, però vaig haver de desistir, ja que a 4 km de casa em va rebentar una roda i la llanta a fer la mà...

Com a alternativa vaig decidir acostar-me a la recerca de la boca de la Cova dels Lladres que des de fa molt de temps tenia pendent.

Trobar-la no va ser difícil després de descarrgar-me el track des de wikiloc. Coordenades: 39,656855°, -0,352190°

A casa, vaig dir que me n'anava a buscar una cova que tenia prop i que tornaria prompte...

Com comentava, la idea era trobar la boca, però una vegada havia arribat i com duia el frontal... Com no anava a entrar? "Entre només un poquet, que no porte casc i vaig en pantaló curt i sandàlies de muntanya... i pegue la volta..."

La sala principal és d'uns 20 m còmoda molt caòtica i tota plena d'enderrocs... sense formacions i amb uns quants grafitis. Em vaig dedicar a buscar forats i possibles continuïtats... (coses que fem els espeleòlegs...), de fet he vist un laminador que tal volta... (això per a una pròxima visita).

Continuant investigant, vaig trobar una zona a la dreta de la boca en la qual es veia continuïtat... "Seguiré un poquet i ara pegue la volta..."

Vaig continuar per una galeria descendent amb el sòl de terra que semblava que tenia continuació... "Baixaré un poc a vore si continua i pegue la volta...."

La galeria continuava baixant entre roques, i vaig a arribar a una estreta diaclasi que en oposició es podia passar... "Això es pot passar fàcilment, mire que hi ha a l'altre costat i pegue la volta..."

Una vegada superada l'estretor vertical, una xicoteta saleta amb una fletxa indicava la continuació... "vaig a asomar-me i pegue la volta..."

Seguint la fletxa, arribes a una saleta amb un pas prou estret que dona a una altra saleta "Passe per aquesta estretor a veure que trobe i pegue la volta..."

Aquesta estretor dóna pas a una última saleta que sembla el final del recorregut inferior on sembla que no hi ha continuïtat ¿? (Hi havia un pas molt estret en la part de baix que es podia superar encara que sembla que no té continuïtat però que hauria de passar "Això ho deixaré per a la pròxima exploració amb topo i material adequat, ara vaig a soles... vaig a pegar la volta"

Comence el camí de tornada i arribe a la saleta següent... "Ara he de seguir per... on està el pas?????" Encara que havia seguit uns dels principis dels espeleòlegs (això sí, només un, ho se): de tant en tant donar la volta i mirar enrere, no trobava el camí... "Toni, tranquil, si has entrat, eixiràs..." I vinga buscar... "Per ací no hi ha pas, per ací tampoc... per ací impossible..." En aquests moments és quan comences a pensar en la part més negativa: "Estic soterrat viu... a soles i no em poden ajudar, ningú sap que estic ací, només porte un frontal... si falla... ah! No, porte el flash del mòbil per si fera falta... de totes maneres baixaré la potència del frontal... Saben que he eixit a buscar una cova prop de casa... si troben el cotxe els dels 112, s'imaginaran que estic en aquesta... però poden passar moltes hores... no porte aigua..." el cor bategava a tota pastilla, però l'experiència em diu que he de mantindre la calma "tranquil, sobretot has de mantindre la calma, no passa res... no t'agobies... eixiràs..." Trobe un pas estret ascendent que no recordava que fora per ahí... però està prou xafat... em clave per ahí i dona a una minúscula saleta que sembla que no té eixida "per ací no pot ser... a tornar" res, torne enrere... torne a buscar... res, "ha de ser pel pas estret que es veu molt xafat, sembla molt evident..." torne a passar i torne a mirar... res, no té eixida... "vaig a pegar la volta a vore si mirant el pas des de l'altre costat el reconec... uf!, sembla que per ací no he passat abans" torne a eixir de la saleta minúscula... "Quin agobio!!!! "el cor bategant ben fort "Toni caaalma..." Per tercera vegada torne a passar el pas estret prou xafat "impossible, per ací no pot ser!".

La situació era prou angoixant, però encara mantenia la calma... els genolls ja els tenia prou arrapats i encara que anava amb molta cura, ja m'havia pegat algun colpet en el cap i l'esquena... "vaig a començar a recórrer la saleta mirant tots els forats a la meua dreta..." sembla mentida, però ja començava a dubtar per quin costat havia arribat ahí... al final... per fi!!!!!!!!!!! un estret pas sembla que donava a l'altra saleta!!!! És un pas que no es veu fàcilment... "Ha de ser per ací!!!" em tire de cap i només superar-ho comprove que sí, sembla el camí de tornada!!!! Després de 3 quarts d'hora pegant voltes per fi havia trobat el camí d'eixida!

Des d'aquest punt fins a l'eixida cap complicació... puge al pis superior i ja veig la llum de l'exterior. Tot havia quedat en una anècdota...

Una bona aventura un dia que no la buscava per la meua imprudència: no dir exactament on anava, no indicar l'hora de tornada, anar a soles, no dur el material adequat, etc... coses que mai fem però com havia dit, la idea era només trobar la boca "i pegar la volta"

Algunes fotos que vaig fer per a donar testimoni: