Desde València para nosotros que nos gusta la espeleo, la montaña, el ski, el snow, las ferratas, los barrancos, el buceo, las canoas, el trekking, patinar, la mtb...
Feia molt de temps que voliem fer este avenc. Com ens juntàrem quatre espelòlegs Paco, Jose, Lolo i Toni decidirem fer la travessia.
Per a arribar podeu seguir este track. A uns 2 km de l'avenc i ha una cadena per la qual cosa no es pot continuar amb un vehicle. Nosaltres tinguèrem sort i ens trobàrem a l'amo dels terenys que molt amablemnt ens deixà passar fins a una casa en ruïnes que es troba a pocs metres de la boca de la cavitat, això si, amb la condició de que al tornar tancàrem la cadena... això ens estalvià una bona caminata... moltes gràcies!
Des de l'aparcament, hem de seguir el track per a trobar la cavitat ja que no hi ha camí. Una vegada la teniem localitzada anàrem en busca del Melic de Pau. Sense el track també és difícil de trobar, encara que una gran fita de pedres ens indica el lloc.
Com comentava abans, la idea era dividir-nos en dos grups, Paco i Jose entrarien per l'Ereta i Lolo i Toni pel Melic de Pau, després ens trobaríem baix.
L'entrada per l'Ereta és cómoda i senzilla, molt ben instal.lada, en canvi l'accés pel Melic de Pau és prou estret i incòmode, encara que no tant com pensava al principi. Jo (Toni) vaig ser l'encarregat de la instla.lació. Els primers metres són els més estrets i incòmdes pero es baixen sense dificultat amb bona insta.lació d'espits, excepte en els pous de 10 i en el de 31 metres on els spits estan molt rovellats i hem d'aprofitar naturals... una vegada arribàrem baix, ja ens estaven esperant Paco i Jose.
Ens contaren que per a atravesar el pou de 17m tingueren que montar un passamans, ja que el pas, encara que possible, és prou perillós...
Una vegada tots reunits decidírem baixar el pou de 32 metres del sector SE, per a arribar-hi, hi ha que fer una xicoteta ascensió equipada amb una corda fixa i passar una part prou estreta però còmoda. Després, els primers metres del pou també són prou estrets. Jose, va ser l'encarregat de la instal.laió i quan ja casi estava arribat baix s'adonà de que no arribava la corda. Com haviem montat un passamans per a accedir a la capsalera, el desinstal.làrem i poguèrem recuperar uns metres de corda que ens van permetre arribar baix. Des de la base del pou podem continuar uns pocs metres però molt estrets i incòmodes.
Quan pujàrem, Paco va decidir que no tenia moltes ganes de patir exint pel Melic de Pau, per la qual cosa, Paco i Toni eixírem per l'Ereta i Jose i Lolo pel Melic...
A l'igual que durant la instal.lació, la part del Melic, és fa més llarga i costosa i per tant Paco i Toni eixirem abans, arreplegàrem tot i ens acostàrem al Melic a esperar als nostres companys. Va ser divertit vore como eixien... baixar és fàcil, però pujar no tant...
Al final estiguèrem en la cova unes 6 hores. Un avenc que ens agradà molt, no per la seua bellesa ja que pràcticament no té formacions, però molt per la seua par esportiva, i pel fet de poder fer una xicoteta travessia. Quedàrem molt contents.
Entrat pel Pemil de Pau
Els primers pous ja superda la part més estreta
Atravesant el passamasn per a superar el pou de 7,5 metres
Una vaca o un cavall?
Camí del pou de 30 m del sector SE
Ascendint pel pou de 30m
L'eixida per l'Ereta
La boca de l'Ereta
El Melic de Pau
Topografia completa de l'Interclub Castelló i de l'Espeleo Club Castelló
Ignorando la vorágine fallera nos escapamos María José, Raquel, Toni, Lolo, Oscar y Carlos (un servidor) al barranco de Cantacuc, también llamado de Cucales o de Benialfaquí. La distancia a recorrer entre el principio y el fin del barranco no es muy larga, pero es una pista con bastantes cuestas y como hacía bastante calor decidimos hacer combinación de coches. La aproximación al principio del barranco no tiene mucha pérdida, teniendo que bajar la ladera siguiendo algunos hitos y rastros de senda.
Fuimos bajando a buen ritmo los rápeles del barranco hasta que llegamos al R6, donde otro grupo bastante numeroso estaba haciendo prácticas de rescate. Nos dieron envidia, y desde este punto hasta el final del barranco estuvimos probando bloqueos del ocho, rápeles desembragables e incluso un pequeño rápel guiado para evitar la hipotética agua que podría haber entre el R11 y el R12 (con el invierno tan seco que llevamos, la marmita del R11 no tenía ni gota).
El barranco en sí es bastante cerrado y divertido, enlazando los doce rápeles que tiene sin andar mucho entre uno y otro, siendo su punto álgido el R9 de 23 metros que es muy, muy bonito. Con agua debe de ser una pasada dicho rápel y también algunos otros.
El barranco es fácil y yo lo consideraría de iniciación siempre y cuando no lleve mucha agua.
Entre pruebas y demás acabamos a eso de las 17:00, y nos fuimos a comer-merendar-cenar al pueblo de Planes. Después volvimos a las fallas. Pese a que el barranco es de juguete para algunos de nosotros, nos lo pasamos bien charlando y riéndonos. ¿Qué más se puede pedir?
Toni negociando el primer rápel, hay que salirse a la derecha para no caer a la poza
En muchos puntos el barranco es muy bonito, con la combinación de roca y vegetación
¿Qué estarán mirando? Seguramente una nueva especie de escarabajo pelotero...
En algunos puntos el barranco se estrecha...
El R9, superbonito, sólo por él vale la pena venir
El R9 colgando desde arriba
Y aquí desde abajo. Las paredes están tan pulidas que es una gozada descolgarse
Toni montando el rápel guiado entre el R11 y el R12
Y María José pasándolo
Salida del barranco desde donde dejamos el segundo coche. La zona es muy bonita
Hace unas semanas por estar "ocupada" y por falta de tiempo, nos quedamos con las ganas de visitar esta preciosa sima de la que tanto y tanto había oído hablar.
Como está relativamente cerca y es sencilla, para allí que nos fuimos Mª José, Raquel y Toni (el que escribe estas líneas).
Aunque eran pocos metros de pozo, sí que era la primera vez que salía como líder de la manada realizando la instalación de la sima, además me habían comentado lo "divertida" de que es la entrada (y sobretodo la salida) de la boca debido a su estrechez... todo esto le añadía un plus de intensidad a la actividad... Al final, todo fue más sencillo de lo que parecía.
Para llegar, desde la población de Caudiel tenemos que seguir este track que se puede recorrer con un turismo (despacito) sin problemas.
Una vez dejamos el coche, en unos 10 minutos accedemos a la estrecha boca. La cavidad está todas instalada con parabolts con chapa, aún así nosotros atornillamos un par de spits, el primero en la cabecera y el 2º casi al final del pozo para fraccionar y evitar un pequeño roce. Con una cuerda de 30 metros es suficiente.
Una vez en la base del pozo, empezamos a buscar y recorrer todos los "recovecos" ya que sin conocer la cavidad el camino no es evidente. Tras buscar y buscar encontramos el camino al resto de salas. Impresionante! Cada rincón es una preciosidad, y cada rincón nos sorprendía aún más. Hicimos un montón de fotos, y nos metimos por todos los recovecos (insisto que no siempre es evidente), por un lado hasta dar con la figurita de rey de un belén que alguien puso allí... y por otro, cuando ya iba a desistir, dimos también con el precioso y curioso "microbosque de abetos".
Una sima que no nos defraudó en absoluto y la cual volveremos con compañeros que por distintos motivos no pudieron venir.
Una mañana genial. Al final estuvimos unas 3 horas, y podrían haber sido más si no hubiera sido porque teníamos que volver pronto... las horas pasan volando admirando cada rincón...
Després de l´últim avenc, esta vegada buscàbem alguna cosa més esportiva. El grup el formàrem Fran, Lolo, Jose, Ana, Paco, Ivan i Toni (com quasi sempre el que escriu estes tonteries..).
Quan arribàrem a la zona de pàrking es trobàrem a 3 espeleòlegs de Madrid del grup Geoda que precissament anàven a fer la Pablo. La sorpresa va ser que a un del 3 espeleòlegs ja elconeixíem d'un cap de setmana que passàrem junts d'una eixida per Càdiz!!! Quina coincidència!!! Un saludo Jose Luis!
Després de parlar amb ells al final decidírem baixar nosaltres per la via Sud, mentres que ells ho farien per la via principal, la via Nord. La idea era coincidir en la repisa de -100, on compartiriem la instl.lació fins a arribar a la sala de les Galletes. Després, ens intercanviariem durant l'ascens fent d'esta forma una mena de travesia...
L'encarregat de la instl.lació va ser Lolo, tot va a anar molt bé fins arribar al pou de 21 metres, on no trobàbem un spit i ens va fer dubtar del punt en el que ens trobàbmem. Quan ja haviem desistit i decidit donar la volta pensant que ens haviem enganyat de via, per fi de quasalitat el vàrem vore i poguerem continuar...
Al final tal i com estava previst ens trobàrem en la repisa... El problema va ser que ja anàvem un poc justos de temps, per la qual cosa decidírem pegar la volta i pujar per la matèixa via. Una llàstima. Esta vegada l'encarregat de la desinstal.lació vaig ser jo...
Al final un dia amb un sabor agredolç per no arribar a la base de l'avenc, però molt dolçs per les rises i la companyia, és genial fer esperto, gaudir de les coves i de la companyia, qué mes podem demanar?
Un avenc còmode, amb poques formacions, al qual per a arribar a la repisa de -100m i pujar estiguerem un total de 7 hores.
Per cert, les fotos no estan massa bé, ja que em vaig deixar la il.luminació principal. Quin despiste!
La boca de l'avenc
El primer pou
Un moment de relax abans d'accedir a la repisa
Moment en el qual ens trobàrem al accedir al pou principal
