Barranc de l'Infern. Vall de Laguar. Alacant.

Després del fracàs anterior, pel mal oratge, tornàvem a intentar descendir aquest impressionat barranc amb la família. Ens ajuntàrem entre majors i menuts un total d'11 persones.

Després d'una xicoteta equivocació per a arribar desde la carretera de Pego a la Vall de Laguar i una vegada arribem d¡alt de port trobem una pista que ix a mà esquerra (un poc abans del lloc on es poden llogar els burros) fins a arribar a unes cases. Des d'aquest punt hem de baixar per la senda que ens porta al riu i en uns metres caminant pel llit del riu arribem a la capçalera del primer ràpel.

Fa només unes setmanes que el barranc ha sigut reequipat per la Federació valenciana d'espeleologia i barrancs, des d'aquest humil bloc unes notes d'agraïment.

Totes les instal·lacions són excel·lents i les cordes necessàries per a superar un parell de passamans estan en perfecte estat.

El descens el vàrem fer sense complicacions, només destacar que trobàrem alguna bassa d'aigua que ens obligà a banyar-nos els peus.

més crític, és el primer passamans, prou atlètic i que un pedal ens ajudarà molt per a superar-ho.

A poc a poc i gaudint de l'increïble paisatge d'aquest preciós barranc arribàrem al final en "només" 3:30 hores ja haviem acabat. No està gens malament amb xiquets de 10 i 12 anys...

Un barranc "senzill" si no porta aigua i increïble estèticament. Això sí, encara que senzill que ningú entre si no té la formació, el material i l'experiència necessària, per desgràcia en aquest barranc ja hi ha hagut més d'un desgraciat accident.

Una vegada eixim del barranc hem de seguir pel llit de riu fins a arribar als escalons que amb paciència i a poc a poc ens torna als cotxes.

Un dia genial, repetint un barranc del qual guardàvem molts bons records.

Avenc de Sant Josep o Avenc Escola. Real de Gandia. València.

Aquest avenc és per a mi emblemàtic.

Encara recorde amb només 14 anys quan vaig sentir al mestre d'educació física comentar que feia espeleologia... la primera resposta va ser "ens podies d'ur a una cova!!!"

En compte d'una cova, als 7 "elegits" de la classe ens va dur a aquest avenc, sense tindre ni idea de cordes, descensors ni fraccionaments. Ara dubte molt que férem una imprudència ¿? com aquesta. Aquella vista em va marcar i ara després de més de 30 anys torne a viure aquella experiència que de segur és ben diferent. Aquesta vegada el grup amb un poc més d'experiència ;-) el formàvem Raquel, Mª José, Carmen, Lolo i Toni.

Per suposat no recordava en absolut el camí d'anada (no estava l'autopista) i la boca la recordava prou més gran. El que sí que pensava és que el pou ara amb l'experiència em semblaria una bovada, però la veritat és que no, encara que siga de només de 20 mestres com està molt il·luminat per les diferents boques impressiona prou.

Aquella vegada encara que baixàrem i pujàrem per la corda recorde que posaren un electron per evitar haver de fer cap fraccionament, a més a més anàvem nugats a una altra corda de seguretat, ara vaig fer jo la instal·lació... La idea era entrar per la boca del pou de 20 mestres, mentre Lolo deixava instal·lava el pou de 40 mestres per a fer la travessa.

L'avenc està instal·lat amb parabolts, encara que hi ha mogolló d'espits d'antigues instal·lacions i pràctiques, només cal recordar que a aquest avenc també se li diu "l'avenc escola".

Una vegada baix em va sorprendre que la sala era tal com la recordava després de més de 30 anys!, sembla que hi ha coses que et marquen de per vida i es graven a foc al nostre cervell!

Després pujàrem per la corda que està en fixe (i en molt bon estat) i que ens porta al següent pou. En aquell moment no recorde que n'hi haguera una corda, crec que el primer havia de grimpar i posar ell la corda i els altres s'enfilaven ajudant-nos amb la corda...

El següent pou de 18 metres molt senzill i en rampa ens du a la finestra que comunica amb el pou de 40 metres. Abans podem baixar a la sala de les Rates Penades on encara hi ha un xicotet llac que recordava perfectament!!! (l'altra vegada recorde haver-ho vist però no recorde que baixarem). La saleta, és prou bonica amb formacions que recorden (per suposat salvant la distància) a la Sima de la Higuera en Murcia.

Tornat a la finestra vaig continuar amb la instal·lació (també amb parabolts i spits) que ens permet baixar al final del pou de 40m. Ací una placa ens recorda el trist accident d'un company de la nostra i extinta SES del CEV.

Lolo va desinstal·lar el camí de tornada i Raquel va fer el mateix amb el pou de 40m.

Al final, un bon dia d'espleo visitant aquest avenc que tantes ganes li tenia per "comparar" i del qual, encara que no esperava massa, no està gens malament si el fem complet. Em va agradar molt!!

Instal:lant el pou d'entrada

Els "ulls" de la sala

La trepada necessària per accedir al següent pou

La sala no es prou bonica il.luminada per al llum exterior

El xicotet llac de la Sala de les Rates Penades

Curioses formacions hipogèniques

Instal.lant desde la finestra el final del pou de 40m

El bonic pou de 40 m

Boniques formacions a la base del pou

El pou de 40m

Eixint per pou de 40m

Topografia del Catálogo Espeleológico del País Valenciano

Cova dels Lladres o Cova del Tos Pelat. Sagunt. Calderona. València.

Normalment una eixida com aquesta no havera sigut merecedora d'una entrada en el blog, però "l'aventura" ben val la pena....

Hui la idea era fer una eixida en MTB per la Calderona com molts dissabtes o diumenges, però vaig haver de desistir, ja que a 4 km de casa em va rebentar una roda i la llanta a fer la mà...

Com a alternativa vaig decidir acostar-me a la recerca de la boca de la Cova dels Lladres que des de fa molt de temps tenia pendent.

Trobar-la no va ser difícil després de descarrgar-me el track des de wikiloc. Coordenades: 39,656855°, -0,352190°

A casa, vaig dir que me n'anava a buscar una cova que tenia prop i que tornaria prompte...

Com comentava, la idea era trobar la boca, però una vegada havia arribat i com duia el frontal... Com no anava a entrar? "Entre només un poquet, que no porte casc i vaig en pantaló curt i sandàlies de muntanya... i pegue la volta..."

La sala principal és d'uns 20 m còmoda molt caòtica i tota plena d'enderrocs... sense formacions i amb uns quants grafitis. Em vaig dedicar a buscar forats i possibles continuïtats... (coses que fem els espeleòlegs...), de fet he vist un laminador que tal volta... (això per a una pròxima visita).

Continuant investigant, vaig trobar una zona a la dreta de la boca en la qual es veia continuïtat... "Seguiré un poquet i ara pegue la volta..."

Vaig continuar per una galeria descendent amb el sòl de terra que semblava que tenia continuació... "Baixaré un poc a vore si continua i pegue la volta...."

La galeria continuava baixant entre roques, i vaig a arribar a una estreta diaclasi que en oposició es podia passar... "Això es pot passar fàcilment, mire que hi ha a l'altre costat i pegue la volta..."

Una vegada superada l'estretor vertical, una xicoteta saleta amb una fletxa indicava la continuació... "vaig a asomar-me i pegue la volta..."

Seguint la fletxa, arribes a una saleta amb un pas prou estret que dona a una altra saleta "Passe per aquesta estretor a veure que trobe i pegue la volta..."

Aquesta estretor dóna pas a una última saleta que sembla el final del recorregut inferior on sembla que no hi ha continuïtat ¿? (Hi havia un pas molt estret en la part de baix que es podia superar encara que sembla que no té continuïtat però que hauria de passar "Això ho deixaré per a la pròxima exploració amb topo i material adequat, ara vaig a soles... vaig a pegar la volta"

Comence el camí de tornada i arribe a la saleta següent... "Ara he de seguir per... on està el pas?????" Encara que havia seguit uns dels principis dels espeleòlegs (això sí, només un, ho se): de tant en tant donar la volta i mirar enrere, no trobava el camí... "Toni, tranquil, si has entrat, eixiràs..." I vinga buscar... "Per ací no hi ha pas, per ací tampoc... per ací impossible..." En aquests moments és quan comences a pensar en la part més negativa: "Estic soterrat viu... a soles i no em poden ajudar, ningú sap que estic ací, només porte un frontal... si falla... ah! No, porte el flash del mòbil per si fera falta... de totes maneres baixaré la potència del frontal... Saben que he eixit a buscar una cova prop de casa... si troben el cotxe els dels 112, s'imaginaran que estic en aquesta... però poden passar moltes hores... no porte aigua..." el cor bategava a tota pastilla, però l'experiència em diu que he de mantindre la calma "tranquil, sobretot has de mantindre la calma, no passa res... no t'agobies... eixiràs..." Trobe un pas estret ascendent que no recordava que fora per ahí... però està prou xafat... em clave per ahí i dona a una minúscula saleta que sembla que no té eixida "per ací no pot ser... a tornar" res, torne enrere... torne a buscar... res, "ha de ser pel pas estret que es veu molt xafat, sembla molt evident..." torne a passar i torne a mirar... res, no té eixida... "vaig a pegar la volta a vore si mirant el pas des de l'altre costat el reconec... uf!, sembla que per ací no he passat abans" torne a eixir de la saleta minúscula... "Quin agobio!!!! "el cor bategant ben fort "Toni caaalma..." Per tercera vegada torne a passar el pas estret prou xafat "impossible, per ací no pot ser!".

La situació era prou angoixant, però encara mantenia la calma... els genolls ja els tenia prou arrapats i encara que anava amb molta cura, ja m'havia pegat algun colpet en el cap i l'esquena... "vaig a començar a recórrer la saleta mirant tots els forats a la meua dreta..." sembla mentida, però ja començava a dubtar per quin costat havia arribat ahí... al final... per fi!!!!!!!!!!! un estret pas sembla que donava a l'altra saleta!!!! És un pas que no es veu fàcilment... "Ha de ser per ací!!!" em tire de cap i només superar-ho comprove que sí, sembla el camí de tornada!!!! Després de 3 quarts d'hora pegant voltes per fi havia trobat el camí d'eixida!

Des d'aquest punt fins a l'eixida cap complicació... puge al pis superior i ja veig la llum de l'exterior. Tot havia quedat en una anècdota...

Una bona aventura un dia que no la buscava per la meua imprudència: no dir exactament on anava, no indicar l'hora de tornada, anar a soles, no dur el material adequat, etc... coses que mai fem però com havia dit, la idea era només trobar la boca "i pegar la volta"

Algunes fotos que vaig fer per a donar testimoni:

La boca de la cavitat

Enderocs a la sala principal

L'estreta diaclasi

Més enderrocs

I més enderrocs a la saleta final

L'incivisme arriba fins ací...

Topografia de la SES del CEV

Avenc del Camí de la Costa dels Pins. Borriol. Castelló.

Aquesta vegada volíem fer una eixida d'espeleo no massa complicada. Havíem vist el gran treball d'un grup d'amics espeleòlegs de la Vall d'Uixó i de Castelló i com no coneixíem l'avenc decidirem arrimar-nos a Borriol a vore que trobàvem.

Per a arribar només hem de seguir el següent track.

L'avenc es troba només a 5 minuts de l'aparcament, encara que no hi ha una senda molt definida la boca es pot trobar sense dificultat seguint el track. El primer que ens va cridar l'atenció és la quantitat de pedres acumulades en mig de la boca fruit de l'esforç de la desobstrucció.

Pel forat desobstruït accedim a l'interior de la cavitat a la Sala de las Raices. Nosaltres seguirem la via principal fins a la sala del Rino.

Una vegada visitàrem la sala Rino, que a banda de la important troballa, no té gens d'interés decidirem tornar a pujar i baixar per la via de la Sala de las Comunicaciones per a arribar a la cota màxima de la cavitat de -88 m.

Al principi és una rampa de terra prou empinada que dóna pas a la capçalera un poc estreta del pou. Després de descendir el pou, vaig pujar la trepadaque ens porta a la capçalera de l'últim pou. Havíem llegit que es trobava només amb els forats per a multi monti i no havíem agafat cap, però de totes formes volia comprovar-ho, i efectivament continua així, estiguérem a punt de posar nosaltres els spits, però el pou no té massa interés.

La càmara que normalment utilitze per a espeleo va passar a millor vida en un desgraciat accident a l'anterior eixida, i per a immortalitzar aquesta eixida vaig agafar el mòbil. Quan vaig tirar mà a la butxaca per a agafar-ho i fer alguna foto em vaig adonar de que no estava!! Segurament passant alguna estretor m'havia caigut... Començàrem a buscar-lo sense massa convicció per la zona, però res. Vaig tornar a la galeria principal on havíem deixat unes saques per si estiguera dins, però tampoc...

Quan ja el donava per perdut, vaig tornar a destrepar pel Tercer Laminador i em vaig clavar per un pou que ja havia estat mirant abans ja que sembla el camí més evident, (encara que no ho és) al final el vaig baixar amb prou de cura, però res... continuava en rampa i al final s'havia de desgrimpar un parell de metres en oposició, no se ben bé per quina raó però vaig baixar, i en un forat d'un metre estava el mòbil mig tapat per unes pedres!!!! M'havia caigut pel pou i havia redolat fins a aquest punt, el primer miracle va ser trobar-ho i el segon, és que gràcies a l'ajuda de la funda estava intacte!!!! Quina alegria! Vaig grimpar en oposició i cap a fora.

Podeu trobar tota la informació d'aquest nou avenc ací i ací.

Un avenc del qual no esperàvem molt i que al final no va estar malament. Prou ample i còmode amb alguna estretor però no d'aquestes que no s'obliden. Passàrem un bon dia.

Abans d'entrar

Les galeries són prou amples

Accedint a la Sala del Rino

Amb u somriure després d'eixir